D’on sorgeix la necessitat d'escriure aquesta història i quins referents t’han acompanyat?
Marc Artigau: El text neix fonamentalment de la confluència de dues idees que em rondaven. La primera és la realitat de l'Alzheimer, una malaltia que, malauradament, gairebé tothom té a prop. M’interessava explorar com aquesta malaltia condiciona no només qui la pateix, sinó tot el seu entorn, especialment la figura del cuidador.
La segona idea prové d’una experiència prèvia al Teatre Lliure amb una dramatúrgia anomenada Càsting Julieta, que em va deixar gravada la qüestió de l'amor a la tercera edat. D'aquí sorgeix la història de la Romina i el seu fill: una tragicomèdia que comença amb un diagnòstic de deteriorament cognitiu i segueix l'acompanyament del fill quan ella ingressa a una residència i, sorprenentment, s’enamora. És una reflexió sobre què suposa això per a l'àmbit
Clara, per a tu aquest projecte ha suposat una primera col·laboració directa amb el Marc. Com ho has viscut?
Clara Segura: Malgrat que teníem molts amics en comú i jo ja tenia bones sensacions d'ell, no havien treballat mai junts. Quan el Julio em va proposar dirigir un text, em va fer molta il·lusió per la possibilitat de conèixer el que s'està fent aquí, a casa nostra, compartint inquietuds i realitats similars.
Quan vaig llegir el text per primera vegada, vaig quedar "frapada": vaig riure i plorar alhora. Tot i que d'entrada em va costar imaginar com materialitzar una estructura tan superteatral, a mesura que ens hi hem anat endinsant, he descobert que el text és molt més ric del que semblava en una primera lectura. Fins i tot amb la Montse - ajudant de direcció- vam fer un treball gairebé detectivesc, tipus "S'ha escrit un crim", amb post-its per desglossar l'obra i
Com ha estat el procés d'escriptura d'aquest text? Ha estat un procés fluid o més aviat reposat?
Marc Artigau: Ha estat un procés de cocció lenta. A diferència d'altres obres que he escrit ràpidament per després corregir-les, aquesta la vaig anar construint a poc a poc. Vaig deixar descansar una primera versió i, després d'un temps, la vaig reprendre per canviar-ne coses.
Després, el text va passar per les mans del Julio Manrique, a qui li va agradar, i finalment va arribar a la Clara Segura. Ella em va suggerir canvis per millorar-lo que vaig acabar incorporant. Per a mi és vital entendre que el text està viu; fins que no el poses en mans dels actors i el sents durant els assajos, no acabes d'entendre realment què has escrit. Durant aquest procés, fins i tot hem arribat a treure alguna esceneta o retallar monòlegs per ajustar-ho al que demanava el muntatge.
L'obra sembla tenir una estructura molt particular, gairebé onírica. Ens ho podeu explicar?
Clara Segura: Sí, és una peça que s'allunya de la cronologia clàssica i l'espai únic. De fet, podríem dir que l'obra és una conversa que segurament no ha existit mai, un fet que l'espectador no descobreix fins que passa una bona estona. Els personatges entren i surten de la ficció segons el que senten.
Marc Artigau: La clau és que ens col·loquem dins del cap de la Romina. Per això hi ha moments de desorientació intencionada: els espais xoquen, una frase pot començar en un lloc i acabar en un altre, i saltem constantment endavant i endarrere en el temps. Tot i aquesta fragmentació, el relat s'acompanya molt bé i és més fàcil de seguir visualment que d'explicar amb paraules.
Com e Quin paper juga l'emoció en els assajos i quina visió voleu transmetre de la malaltia?
Marc Artigau: Estem vivint uns assajos molt intensos on riem i plorem a parts iguals. L'obra parla de la pèrdua de la memòria i de la identitat, però no ho fa des d'una mirada fatalista ni condescendent. Els personatges de la residència són forts, guerrers i tenen ganes de canviar el món.
Clara Segura: Hi ha una mirada de molt d'amor cap a la protagonista, que ara es troba en un estat de desinhibició i fragilitat. Hem volgut fugir de la tendència de la societat a infantilitzar la gent gran. Ells han tingut vides potents —investigadors, dissenyadors— i, tot i que ara estiguin "més apagats de color", mantenen la seva identitat. L'art ens permet accedir a llocs durs com l'Alzheimer o el càncer des de la poesia i la comèdia, servint com una infusió necessària per transitar per aquests moments.
Com es tradueix tota aquesta complexitat mental a l'espai escènic?
Clara Segura: Hem optat per una escenografia molt versàtil amb plafons que es mouen i configuren l'espai segons la necessitat. Hem buscat materials lleugers i transparents que funcionin com una metàfora del cap de la Romina. Aquesta transparència ens permet veure personatges que potser pertanyen a una altra escena, creant una sensació de boira o d'espera constant. No hem volgut recrear una residència convencional; l'espai és dinàmic i ens permet saltar de la residència a Roma o a un taller mecànic en un instant.
Ha estat un luxe comptar amb la Marta Angelat per fer de Romina; feia uns anys que no feia teatre i és com un diamant que il·lumina el camí. Ella aporta una fragilitat i una "desvergonya" precioses al paper. L'acompanyen l'Oriol Vila - com el fill-, la Gemma Martínez, l'Albert Triola, el Lluís Marco, Isabel Rocatti i el Xavier Boada, formant un equip que s'ha bolcat totalment en el projecte, vivint-lo com un veritable acte de fe col·lectiu.