Com neix la idea de treballar a partir del cas Luigi Mangione?
Quan em van fer la proposta, el cas Mangione era molt recent i em va impressionar la fascinació que despertava. Vaig pensar que era un bon tema per treballar. Encara no teníem dates. Un any més tard, estrenarem un dia abans del primer aniversari dels fets.
L’espectacle no se centra en el personatge de Mangione, sinó en tot el que l’envolta.
Aquesta és una ficció basada en fets reals. Es centra en l’acte de Mangione, però només l’expliquen personatges secundaris. I es posa l’accent en la violència. No només la violència de disparar un arma, també la violència diària. Tothom pateix algun tipus de violència cada dia.
Hi ha algun tipus de posicionament dins del muntatge?
Sempre intento no jutjar i que sigui l’espectador qui en tregui les seves conclusions, però com que aquesta ficció la conten diversos personatges, hi ha opinions diverses. Però en la dramatúrgia no es fa cap judici ni es dicta cap sentència, encara que m’agradaria que es generés debat post funció. Luigi Mangione és present a escena?
Com a personatge protagonista, no. I això ho tenia clar abans de començar. Està massa present i definit en l’imaginari col·lectiu. Però quan el necessitem per narrar alguna part del relat, un dels actors es posa una dessuadora negra i representa Mangione. També la dessuadora negra es converteix en símbol de reivindicació.
A partir de quins fets reals has construït l’espectacle?
M’he fixat molt en els petits detalls, els que no ocupen el titular però que ajuden a explicar la història. Gairebé sempre són els més interessants: què menjava Luigi el dia que el van detenir a McDonald’s, la mare deMangionedenunciant la seva desaparició a una comissaria de San Francisco, el policia que el va poder identificar a partir dels arxius de desapareguts…
I també hem fabulat molt. A favor sempre, de la fantasia.
Quin paper hi juguen l’escenografia i el vestuari?
Havia de ser un espai i un vestuari versàtil que ens permetés canvis ràpids i no ens obligués a transicions impossibles. Però també havien de representar diferents mons i diversos personatges.
Amb el Jose Novoa i la Lucia Romero hem plantejat una escenografia i vestuari a partir de l’imaginari d’oficina. Un món que ens permet obrir diferents espais: un despatx de directius, una redacció d’un diari, una comissaria de policia… Taules i cadires de despatx i tothom amb vestit jaqueta. Com ha estat el procés de creació de l’obra?
De la manera habitual quan faig creació. A partir d’un tema, invento una història i uns personatges. Arribo a l’assaig amb una idea de com explicar-la, del to general de la funció i vaig construint a la sala d’assaig. El text i la posada en escena van de la mà.
Com ha estat treballar amb aquest equip artístic?
Ha estat un plaer. El procés ha fluït des del primer dia, tot ha estat molt fàcil. Anava sortint, anàvem generant, i tot era molt natural. S’han entregat del tot a la causa. Han estat uns còmplices del relat meravellosos.
